Estrenes durant l’adolescència: Doctor Zhivago

0

El 1966 va projectar-se aquesta pel·lícula que va encisar de seguida la concurrència. Els adolescents que fèiem el batxillerat a Figueres, a les butaques del cine Las Vegas o del Juncaria (ambdós desapareguts), vam quedar fascinats per sempre, les unes per Omar Sharif, el metge cinematogràfic més llegendari, i els altres per Julie Christie, la Lara del film. És curiós que aquesta parella estel·lar compartís característica mandibular: Shariff presenta una barra de particular presència i potència, i Christie lleugerament amfíbia. Ens van impressionar les estepes nevades “russes” que passaven per la pantalla, en part perquè en aquell moment ignoràvem que aquells paisatges s’havien rodat a la Meseta castellana propera a Madrid –la màgia del cine, que en diuen. Però anem a pams.

El nom. En català s’usa «Givago» o «Jivago»; en francès i en portuguès també «Jivago»;  «Zhivago» en anglès i espanyol, que també empra «Jivago»; «Schiwago» en alemany; «Živago» en italià; etc. El nom de fonts del protagonista en català és «Iuri» o «Iura», «Jurij» en alemany, «Youri» en francès, «Yuri» en anglès i castellà, etc. En rus, la llengua original de la novel·la que després també serà pel·lícula, «Iuri» és «Ю́рий» i «Doctor Givago» «Доктор Живаго»; en cada cas han estat adaptats seguint lògiques lingüístiques diverses.

La “pel·lícula” de la novel·la i del seu autor. En efecte, Borís Pasternak i la seva cèlebre obra Doctor Jivago van viure una peripècia vital, editorial i política que faria un sucós argument de thriller, a més del que avui evoquem. Parlem-ne una mica, que no farà cap nosa per aproximar-nos a la pel·lícula anunciada. Pasternak va néixer al si d’una família amb prestigi intel·lectual, cultural i social. El seu pare era un pintor i professor jueu, sa mare una coneguda pianista, i l’ambient cosmopolita en què vivien va permetre al jove –i ja poeta– Borís de fer-se amb l’alemany Rilke o els russos Rakhmàninov i Tolstoi. Va sentir entusiasme pel comunisme quan van produir-se les convulsions liquidadores del tsarisme i entronitzadores del nou règim; fins i tot la seva poesia va adaptar-se al “realisme històric” promogut pel sovietisme i vigilat per la KGB (Comitè per a la Seguretat de l’Estat, paorós). Però més tard se’n va desenganyar, va perdre el favor de la nomenklatura i de la policia estalinistes, i es va retirar de la vida pública. Va evitar la condemna al gulag –camps de concentració soviètics– perquè el mateix Stalin considerava que el poeta exactament vivia als núvols, i és quan va escriure la novel·la que l’universalitzaria. El protagonista seria un metge, Jivago –el seu alter ego–; Tanya, la muller del doctor, una aproximació de la seva pròpia; i Lara, l’amant, un retrat aproximat de la traductora i escriptora Olga Ivínskaia, que ho era de l’escriptor. El politburó no va pas permetre-li publicar el llibre, crític amb el balanç de la revolució bolxevic. Però el manuscrit va sortir clandestinament de la URSS i va acabar essent publicat per primera vegada en italià (1957) a Milà per l’editorial de l’activista comunista heterodox Giangiacomo Feltrinelli, el que va fer el pòster més difós de la història, el del Che Guevara retratat per Alberto Díaz (Korda). La KGB, que s’havia assabentat de l’operació, havia pressionat sense èxit el PC italià perquè Feltrinelli, que n’era membre, no la publiqués. L’obra va tenir un gran èxit de públic, i la CIA va decidir completar una jugada que ja havia iniciat: l’agència central d’intel·ligència nord-americana havia sabut que el periodista italià Sergio D’Angelo volia treure d’amagatotis la novel·la del país i va provocar que, amb una excusa, el pilot del vol fes una escala tècnica a Malta… I mentre el passatge s’esperava a la terminal, els agents van fotografiar les pàgines del que llavors es deia  L’espelma encesa –fou des de la publicació que es diria Doctor Givago–; precisament aquesta espelma protagonitza un dels moments liricoentranyables de la pel·lícula. Vist l’èxit editorial de Doctor Zhivago en italià, la CIA va fer-la publicar apressadament en rus a Holanda (a Rússia no es va poder llegir fins al 1988). I per què calia que fos publicada en la llengua original, lluny dels seus potencials lectors? Doncs perquè les bases del Nobel de literatura ho exigeixen a qui volgués optar-hi. Immediatament la CIA va pressionar el comitè suec adjudicador del premi i Pasternak el va rebre l’any següent, el 1958. Un èxit americà contra el Bloc Comunista –i de la CIA contra el KGB– en la silent però viva Guerra Freda. Ni el periodista italià ni Pasternak sabien res de res de tot aquest tràfec d’espies amunt i avall. Qui s’enfadà molt per tot plegat va ser el rus Vladímir Nabókov: Doctor Givago va fer saltar de les llistes d’èxit la seva també cèlebre Lolita (1955). Pasternsak volia anar a recollir el premi, però la KGB pressionava la seva “Lara” Ivínskaia perquè ho deixés córrer, cosa que va fer –ella ja havia estat dues vegades empresonada de resultes de la relació que mantenien.

L’arrel del cèlebre film, doncs, és aquesta novel·la homònima. El 1965 el va dirigir David Lean, artífex de films com Lawence d’Aràbia, La filla de Ryan

L’argument. Una família moscovita de classe mitjana-alta paga els estudis de medicina al seu afillat i també poeta, Iuri, qui després es casa amb Tonya, la filla dels seus protectors. Arriba la Guerra Mundial i la Revolució Soviètica, que trasbalsen profundament aquests personatges i el país sencer. Iuri és obligat a servir de metge als comunistes revoltats, coneix Lara i s’enamoren. Avatars diversos els separen i, cap al final, un Iuri malalt del cor va en tramvia, la veu rere el vidre, no pot cridar-la i l’emoció li provoca un infart definitiu. Tot plegat explicat pel seu germà, revolucionari oportunista de primera hora i ara tinent general soviètic, a la filla que el metge havia tingut amb Lara, també desapareguda. Hi ha passatges del film molt contundents. Com ara quan l’idealista, promès i després marit de Lara, Pasha Antipov, ascendeix a cap de les forces armades roges en lluita amb el nom de Strelnikov («el que dispara») i es desplaça pel país en un tren blindat; l’atzar porta Jivago a ser dins del seu vagó, i el temible cap militar que interpreta Tom Courtenay, en una impressionant escena, parla al metge de la fi de la vida privada i rebutja la lírica dels seus poemes en favor de l’èpica del realisme socialista. Aquest personatge, Strelnikov, recorda poderosament Lev Trotski: el revolucionari soviètic, que també va adoptar un nom nou –en realitat es deia Lev Davídovitx Bronstein–, va ser el cap de l’exèrcit roig, es desplaçava d’un cap a l’altre de Rússia amb un tren blindat, i finalment va caure en desgràcia a l’estalinisme imperant.

Els exteriors del film van ser rodats la majoria a les planúries de la província de Sòria. Els boscos de l’estepa amb neu artificial –aquell hivern de 1965 no va nevar– i el tren no són russos; són sorians. A Candilichera, a 25 km de la capital, es va alçar el bell palauet Varikino, que es veu voltat de flors quan el doctor hi viu amb els seus pare, muller Tonya i fill. També ens l’ensenyen “congelat” quan, en un núvol sentimental, el comparteixen Lara i Jivago. El Moscou del film són uns decorats que van erigir-se al barri madrileny de Canillas. Els extres de la guerra i la revolució van arribar a ser 3000 castellans vells i nous. D’això: la preferència de la Metro per treballar a Espanya –Lean ja havia rodat Lawrence d’Aràbia a Almeria– s’explica pels sous baixos de la mà d’obra i per la prohibició franquista dels sindicats, fet que els garantia que no es produiria cap vaga durant el rodatge.

Tanquem. El cine ha fet que les cares dels actors representant a certs personatges s’hagin convertit en icones inequívoques i universals. Peter O’Toole serà sempre Lawrence d’Aràbia; Elisabeth Taylor i Richard Burton, Cleòpatra i Marc Antoni; Vanessa Redgrave, la ballarina Isadora Duncan; Warren Beatty, el periodista i escriptor John Reed; Robert Redford, el gran Gatsby; Marlon Brando, el “Padrino” vell; Sean Connery, el rostre per antonomàsia de James Bond… I Omar Sharif sempre serà el doctor Jivago i Julie Christie serà sempre Larisa Fiódorovna, la Lara.

Comparteix.

Sobre l'autor

Joan Ferrerós

Catedràtic jubilat

Deixa un comentari