Bon cine per a nens… que no sigui d’animació

0

Quan arriba Setmana Santa, Nadal o les vacances d’estiu hi ha pares del món que volen mirar pel·lícules amb els seus fills però que estan farts dels dibuixos de sempre i no volen veure les típiques adaptacions bíbliques, comedietes nadalenques o blockbusters de torn.

Per això se m’ha acudit fer un petit llistat amb títols de bones pel·lícules més o menys variades que considero que tot nen (i adult) hauria de veure. No parlo de cine infantil, sinó de cine apte/recomanable per a nens (el que se sol classificar amb la temuda etiqueta de «per a tots els públics»), sense considerar-los més madurs del que són però tampoc tractar-los d’idiotes.

Pel·lícules de superació/acceptació:

  • Rain Man (Barry Levinson, 1988): el cas de dos germans antagònics que es coneixen als vint-i-llargs anys. Drama, comèdia, valors i moments per al record.
  • El gran salto (Joel Coen, 1994): una sàtira del món empresarial amb un histriònic Tim Robbins i el típic sentit de l’humor dels germans Coen.
  • Ni uno menos (Zhang Yimou, 1999): una mestra en una escola rural xinesa, una realitat d’aula que aparentment ens queda lluny.
  • Billy Elliot (Stephen Daldry, 2000): cinema social britànic protagonitzat per un nen que vol fer dansa en lloc de boxa.
  • La vida de Pi (Ang Lee, 2012): la història de supervivència de l’indi i el tigre és més atractiva del que sembla…, i conté una interessant moralina de doble tall.

pelisnens1

Pel·lícules històriques (perquè aprenguin alguna cosa del món on viuen):

  • La vida es bella (Roberto Benigni, 1997): l’obligatòria gran pel·lícula sobre la Segona Guerra Mundial. Val la pena veure-la de nen… i tornar-la a veure de gran. Com a mínim.
  • El laberinto del fauno (Guillermo del Toro, 2006): un acostament a la postguerra espanyola des dels ulls d’una nena amb molta imaginació.
  • Ágora (Alejandro Amenábar, 2009): una pel·lícula molt didàctica i molt espectacular ambientada a l’Egipte romà i protagonitzada per la filòsofa Hipàtia (encarnada per la sempre convincent Rachel Weisz).

pelisnens2

Pel·lícules d’aventures/fantasia:

  • El temible burlón (Robert Siodmak, 1952): Burt Lancaster fent acrobàcies en la pell del Pirata Carmesí (en tecnicolor).
  • La princesa prometida (Rob Reiner, 1987): personatges memorables en una història “típica” però enginyosa que no ha envellit gens.
  • Willow (Ron Howard, 1988): una Star Wars substituint els planetes per pobles, les naus per castells, els làsers per espases i “la força” per bruixeria.
  • Jumanji (Joe Johnston, 1995): un clàssic modern que convé veure abans que l’espatllin amb el remake.
  • Dragonheart (Rob Cohen, 1996): és difícil trobar una pel·li de dracs decent (que no sigui d’animació). Aquesta ho és. Original, èpica, graciosa, amb uns efectes especials més que convincents i amb Dennis Quaid en un dels seus papers menys odiosos.
  • Big Fish (Tim Burton, 2003): una de les pel·lícules més completes del director “gòtic”. Hauria de tocar fins i tot als qui no hagin acabat d’entrar en el seu món.
  • Master and Commander (Peter Weir, 2003): a qui li agradin les aventures marítimes, no en trobarà gaires de cinematogràficament més consistents que aquesta.
  • Piratas del Caribe: la maldición de la Perla Negra (Gore Verbinski, 2003): espectacular i divertida, amb fantasmes i tota la pesca, però alhora bastant “blanca”.

pelisnens3

I si esteu cansats de tantes aventures i fantasia i voleu que el nen plori una mica, sempre us quedaran les pel·lícules d’animals:

  • Hachi-ko (Seijirô Kôyama, 1987): la història real d’un gos japonès. També n’hi ha una adaptació americana amb Richard Gere, i tampoc està gens malament.
  • Una pareja de tres (David Frankel, 2008): la vida d’un gos en una família típica nord-americana. Que la simplicitat i l’americanitat de la proposta no us obrin la porta dels prejudicis. Tant si heu tingut gossos com si no, s’ha de veure.
  • War Horse (Steven Spielberg, 2011): la història d’un cavall que ho passa malament durant la Primera Guerra Mundial, però alhora és bonica, i bastant infantil (és de Spielberg).
  • El origen del planeta de los simios (Rupert Wyatt, 2011): potser és una pel·lícula una mica complexa per a nens petits, i té lectures que se’ls escaparan, però és molt políticament correcta en la seva forma i és una bona introducció a la ciència-ficció “menys fantasiosa”.

Marley takes a breather after demolishing the Grogan’s garage.

Comparteix.

Sobre l'autor

Jordi Català

Deixa un comentari