Coco

0
Any: 2017
País: Estats Units
Direcció: Lee Unkrich, Adrián Molina
Protagonistes: Anthony Gonzalez, Gael García Bernal, Benjamin Bratt, Alanna Ubach, Renee Victor, Ana Ofelia Murguía
Pixar (llegiu-ho amb la pronunciació anglesa, no sigueu dolents) ha donat vida als objectes, a les joguines, als vehicles, a les emocions…, i ara dóna vida als morts. L’entrada de cine és en realitat un tiquet per assistir a la festa mexicana del Día de muertos (i també a vint minuts de tortura frozeniana, però no hem vingut a parlar d’això.)
Fa tot just tres anyets havíem vist ja una proposta molt semblant amb The Book of Life, dirigida per Jorge R. Gutiérrez i produïda per Guillermo del Toro. Realment, les semblances entre els dos films són nombroses, però Pixar firma una pel·lícula d’una major espectacularitat i sensibilitat.
Tant de bo durant la meva infantesa hi hagués hagut més històries com Coco, lluny dels estereotips de belles dorments, ventafocs i blancaneus. Disney no és el mateix que Disney-Pixar; això es nota, i s’agraeix. En Miguel, com l’Aladdin, la Mulan o la Moana, ens acosta a un món menys occidentalitzat, més inusual a la gran pantalla.
Coco parla de la identitat i de les tradicions, però més enllà de mariachis i tamales és una reivindicació de la música com a fil conductor de les històries individuals, familiars, i fins i tot col·lectives o  nacionals. No cal ser músic per saber que l’emoció d’una cançó pot transportar-nos als racons més perduts de la infantesa o activar el nucli amigdaloide sencer. En Miguel viu per tocar la guitarra, però aquesta passió a casa seva està prohibidíssima. Sumant-hi, doncs, el conflicte amb la família (una nissaga que encarna en ella mateixa tots els tòpics mexicans junts), no cal que ens agradi Bergman per veure que ja tenim els ingredients per fer una bona salsa de mole per al “pollastre”.
Pel meu gust, xerrica l’embafadora moralina de la devoció total a la família i la predestinació, però al cap i a la fi és una pel·lícula dirigida a nens. Tot i això, Coco se les empesca per tractar, entre rancheras i boleros, la mort com que el que és: el final, i l’inici del record que els morts deixen en els vius. I ho fa sense que això tregui força a cap escena: entre els colors fluorescents de les calaveres hi ha molt vida i molta molta música.
80%
80%
BONA

Un encert original: no posar com a títol el nom del protagonista, sinó el de la seva àvia. Això reforça el missatge i fins i tot dóna una altra dimensió a la pel·lícula.

Una escena a emmarcar: la de «La llorona». A mi em recorda, personalment, quan vaig descobrir la veu de Chavela Vargas, que tot i que no va néixer a Mèxic va ser un emblema d’aquesta terra.
«Ay de mí, llorona, llorona de un campo lirio. [...] El que no sabe de amores, llorona, no sabe lo que es martirio.»

  • Puntuació dels usuaris (3 Vots)
    8.2
Comparteix.

Sobre l'autor

Ainhoa Rubio

Ha vist el tango de Scent of a Woman quaranta vegades

Deixa un comentari