Lady Bird

0
Any: 2017
País: Estats Units
Direcció: Greta Gerwig
Protagonistes: Saoirse Ronan, Laurie Metcalf, Tracy Letts, Lucas Hedges, Julie Steffans

Aquella edat tan transcendental, la que més. L’època dels grans somnis, les grans decepcions i la rebel·lia més autèntica. La Lady d’aquest film ens atrapa des del principi, potser més a aquells que a vegades no ens hem sentit a gust amb el nom propi. Ens atrapen el cabell pintat i les idees esbojarrades de la protagonista, però també la seva negació. La negació i l’acceptació d’una mateixa: la lluita que mantenen en l’últim any d’institut.

Gerwig, actriu i guionista indie que ha fet el salt a la direcció i a qui seguirem la pista de molt de prop, sap mesurar la dolçor que transmet la protagonista sense fer que ens caigui especialment bé. Perquè Lady Bird captiva i posa dels nervis, les dues coses, com a adolescent que és. El retrat de l’energia, l’obstinació i la inconsciència són impecables. Les ganes de no ser el que s’és, i de ser el que no s’és si una es diu Christine i és de Sacramento.

Suposo que els adolescents ens ensenyen tot el que val la pena de la vida. Tenen tantes ganes de menjar-se el món que, quan ja sentim aquella etapa més llunyana que la comoditat de la mitjana edat, ens fan vertigen. És una pel·li que retrata sense indulgència una noia de família mitjana, d’escola de monges i de pares protectors; una pel·li que no té res d’especial i que tanmateix és personal i íntima de cap a peus.

Així, Lady Bird no és una pel·lícula de grans discursos; no hi passa res especial. Els personatges estan ben treballats i les actuacions són remarcables. L’estètica, la fotografia i sobretot la música estan triades amb cura. Com l’Estiu 1993 de Carla Simón, en què veiem la infantesa de la directora a mode de biografia, aquí podem fer de voyeurs de Gerwig en el pas previ a la universitat. New York, New York: la terra promesa que en realitat és una fugida del Sacramento natal de Christine. I les fugides com cal no es poden fer només físicament, sinó que han d’anar acompanyades del pensament, de la identitat. Perquè el que es vol és estar en una altra pell. La que sigui.

 

80%
80%
BONA
  • Puntuació dels usuaris (3 Vots)
    6.5
Comparteix.

Sobre l'autor

Ainhoa Rubio

Se sap de memòria totes les línies de 'Ghostbusters'

Deixa un comentari